1. |
Voltors
03:24
|
|||
El “There is no alternative” trontolla.
Aires amb pudor a carronya.
El voltor busca corona.
La bandada es sent abandonada,
amb el niu ple d’enyorança de quan tot anava a l’alça.
Carronyaires que assenyalen a les aus que han immigrat.
Les declaren les culpables del fracàs d’haver aterrat.
Vols que miren cap enrere, la por els fa caure al parany.
Atrapem voltors a l’aire, fem per tots un cel més ras!
El règim un cadàver!
El canvi és imparable!
Voltors prometen vols amb límit de passatges!
El règim un cadàver!
El canvi és imparable!
Coloms ansiosos per trencar totes les gàbies!
Prometeren vols, tallaren ales.
Aletejos que no avancen
busquen formes d’enlairar-se.
L’aviram accepta el lideratge
de qui traça algun viatge
per deixar enrere el cadàver.
Carronyaires que assenyalen a les aus que han immigrat.
Les declaren les culpables del fracàs d’haver aterrat.
Vols que miren cap enrere, la por els fa caure al parany.
Atrapem voltors a l’aire, fem per tots un cel més ras!
El règim un cadàver!
El canvi és imparable!
Voltors prometen vols amb límit de passatges!
El règim un cadàver!
El canvi és imparable!
Coloms ansiosos per trencar totes les gàbies!
Voltors prometen vols amb límit de passatges!
Coloms ansiosos per trencar totes les gàbies!
|
||||
2. |
La vall dels alienats
03:28
|
|||
Benvinguts a l’absurd món en què tot és opac menys la vida privada.
Socialitzen l’estafa, privatitzen el guany de la feina expropiada.
On la city és teatre: decorats indecents, guies fent curtmetratges.
Lluentons i patges; guitarres que ploren darrere el miratge.
Els herois són de plàstic, els reals morts de fàstic, els parcs són temàtics.
Connectats fins a l’Àrtic, la vida social la portem dins de l’àtic.
La vivència és la imatge, el like és el vincle, youtuber el business.
La moda el viatge amb més passatgers i el més car dels passatges.
Així és la “Vall dels alienats”,
on l’horitzó és artificial...
Trenquem els murs, fitem més enllà!
És realitat fictícia!
És cert i és mentida!
Viure la nostra vida, trencar el vincle artificial, refer-lo en comunitat.
Nenas malditas en terra ingrata.
Onde o que manda ten a prata.
Onde hai vida máis barata
que a bala que a mata.
Rato é rata e cheira a podre.
A falsedade que chama á orde.
Teñan coidado coa nosa morgue,
que a voz que canta nunca morre.
Vento de inverno, dereita avanzando.
Con moito listo que vai de sabio.
Dime onde estabas nas loitas pasadas.
Agora non vale colgarse medallas.
Amor temperado e pena clandestina
para outra batalla en terra inimiga.
Camiño agochado entre as súas filas.
Espallo este canto pra erguer ás caídas.
Sinto latexos e estou vivo creo.
Co vento que aloumiña mais me corta os beizos.
Indicio de cordura que un cordeiro chame enfermo.
A quen pra escapar da morte decidiu saltar o cerco.
O meu senso repensa por que tirar dos freos.
Quen marca o camiño que todos cren correcto?
Entre perdas e renuncias combatemos dende nenos.
Polo que virá e polo que botas de menos.
Així és la “Vall dels alienats”,
on l’horitzó articial...
Trenquem els murs, fitem més enllà!
És realitat fictícia!
És cert i és mentida!
Viure la nostra vida, trencar el vincle artificial, refer-lo en comunitat.
E realidade ficticia!
E certo i e mentira!
Vivila nosa vida, romper o mundo artificial, remataremos co seu plan.
|
||||
3. |
Portes sense pany
04:20
|
|||
Quan la mar és més segura, que la terra on he nascut.
Quan la bomba queda enrere, però el record em venç l’escut.
Creure que albirar la terra és haver sobreviscut
i camí de l’abraçada, la nit em condueix al mur.
Tanco els ulls i m’imagino galopant pels teus carrers,
les clivelles de la mare acaronant els meus cabells.
Tanco els ulls i m’imagino que obro les portes d’Alep,
que els xiulets no són de bala, sinó cants d’ocell.
No tenir un avui tampoc demà.
Quan viure és fugir, fugir és mortal.
Laberints amb portes sense pany.
Sens refugi no hi ha refugiats.
Quan la cua és infinita i la rua no té far.
Quan els panys són cremalleres, quan el sostre és acampar.
Quan el temps és enyorança i l’espai hostilitat.
Quan la bala que m’acaça val més que tots els germans.
Tanco els ulls i m’imagino galopant pels teus carrers,
Les clivelles de la mare acaronant els meus cabells.
Tanco els ulls i m’imagino que obro les portes d’Alep,
Que els xiulets no són de bala, sinó cants d’ocell.
No tenir un avui tampoc demà.
Quan viure és fugir, fugir és mortal.
Laberints amb portes sense pany.
Sens refugi no hi ha refugiats.
|
||||
4. |
Estores roges
04:02
|
|||
Dies refugi, escapisme, d’oasi i de recompensa;
la sortida és el feu i la meta arribar a palau.
El serf treu la disfressa per viure ficcions en pressa.
Les postals són candaus, són telons ocultant l’esclau.
Passa que s’omplen butxaques que vessen,
que els privilegis dels guiris floreixen
a terres fèrtils que són expropiades al poble bressol.
Passa que s’obren les portes als guiris
amb claus tacades pels molts genocidis,
amb claus que tanquen refugis i obren senderes de mort....
Estores roges condueixen a palaus.
Estores roges, camins sobre l’esclau.
Seguint cants de sirenes, caiem al bell parany:
ciutats emmurallades sense llars.
Dies d’omplir una obra grisa, de no ignorar cap vista;
la bellesa de l’any resumida en un sol instant.
El serf és el turista nodrint el joglar i la fira;
l’espectacle ha acabat i les molles tornen al plat.
Passa que s’omplen butxaques que vessen,
que els privilegis dels guiris floreixen
a terres fèrtils que són expropiades al poble bressol.
Passa que s’obren les portes als guiris
amb claus tacades pels molts genocidis,
amb claus que tanquen refugis i obren senderes de mort....
Estores roges condueixen a palaus.
Estores roges, camins sobre l’esclau.
Seguint cants de sirenes, caiem al bell parany:
ciutats emmurallades sense llars.
Baix l’estora no hi ha cap palau.
L’espectacle que acaba sent frau.
La muralla que ara barra el pas.
Presidiari d’un somni que ens hem empassat.
Estores roges condueixen a palaus.
Estores roges, camins sobre l’esclau.
Seguint cants de sirenes, caiem al bell parany:
ciutats emmurallades sense llars.
|
||||
5. |
Colonitzant
03:56
|
|||
Colonitzant, despullats ens han deixat.
Selves que no tenen arbres. Llacs que ja s’han assecat.
Colonitzant, ens deixaren sols les mans.
Peus descalços que no avancen, pensaments són engabiats.
Colonitzant, despullats ens han deixat.
Terres que no tenen vida, afluents que han silenciat.
Colonitzant, ens deixaren sols les mans.
Rostres ploren maquillatge, cossos que ens són expropiats.
Colonitzant, s’apropiaren del treball
Ofegaren les idees i mataren l’artesà.
Colonitzant, perpetuaren el badall.
Ulls que dormen tot el dia i a la nit estan parlant.
Colonitzen l’escola, el joc i la infància.
Colonitzen la por dels més grans.
Monopoli de lobbies, finances…
Colonitzen desitjos, mirades i somnis,
colonitzen la fe i la moral.
Retornem-nos la veu...
I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada,
de la plaça, els carrers i els mitjans.
Ajudem a que brote la vida…
I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada,
de la plaça, els carrers i els mitjans.
Ajudem a que brote la vida a terres cobertes de cendra imperial.
Colonitzant, el bosc en desert mutà
El desert s’omplí de torres, mentre els pobles s’han buidat.
Colonitzant, pervertiren la ciutat,
els carrers aparadors i cases buides per als bancs
Colonitzen l’or negre amb els tancs i les bombes.
Colonitzen cultures amb l’or.
Monopoli de foc i violència.
Colonitzen les notes, els mots i els colors.
Colonitzen el lleure i el cor.
Retornem-nos la veu...
I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada,
de la plaça, els carrers i els mitjans.
Ajudem a que brote la vida…
I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada,
de la plaça, els carrers i els mitjans.
Ajudem a que brote la vida…
I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada,
de la plaça, els carrers i els mitjans.
Ajudem a que brote la vida…
I apropiem-nos de la vida que ens va ser usurpada,
de la plaça, els carrers i els mitjans.
Ajudem a que brote la vida a terres cobertes de cendra imperial.
|
||||
6. |
La Terra plora
03:44
|
|||
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola!
Pintem un nou món, la reforma no avança.
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola!
Pintem un nou món, la reforma no avança,
no queda cap més esperança.
L’ ultimàtum que no és ajornable que implora la nostra resposta,
l’ocasió de migrar i deixar enrere aquesta cruel distopia.
La poció redemptora és la base que entén que la gesta ens acosta
a salpar alegrement direcció a la nostra preciosa utopia.
Hi ha un glacial que gemega, que vessa la sang que amenaça inundar alguns camins.
Un arbre tremola per l’ombra dels braços botxins.
Un panda s’ensorra, ha estat desnonat, el seu temple ha estat conquerit.
La tristesa aborigen que lluita i crida als quatre vents!
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola.
Pintem un nou món, la reforma no avança.
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola.
Pintem un nou món, la reforma no avança,
no queda cap més esperança.
Han estat necessaris molts anys per trencar el que la Terra ja unia.
No tenim tant de temps per refer-nos. Tombar l’ecocidi és la via.
És moment de decréixer i créixer en amor, altruisme, empatia.
Afirmem com a nucli i motor el valor intrínsec de la vida.
Hi ha un glacial que gemega, que vessa la sang que amenaça inundar alguns camins.
Un arbre tremola per l’ombra dels braços botxins.
Un panda s’ensorra, ha estat desnonat, el seu temple ha estat conquerit.
La tristesa aborigen que lluita i crida als quatre vents!
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola.
Pintem un nou món, la reforma no avança.
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola.
Pintem un nou món, la reforma no avança,
no queda cap més esperança.
No queda més esperança!
Trenquem la llança!
No queda més esperança!
El drama abraça!
No queda més esperança!
Darrera bala!
No queda més esperança
que fer un nou món!
No queda més esperança!
Trenquem la llança!
No queda més esperança!
El drama abraça!
No queda més esperança!
Darrera bala!
No queda més esperança
que fer un nou món!
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola.
Pintem un nou món, la reforma no avança.
La Terra plora, crida i s’esgota! Bull la cassola.
Pintem un nou món, la reforma no avança,
no queda cap més esperança.
|
||||
7. |
Somnis soterrats
04:00
|
|||
Disset anys mal complits, el cap ple de desitjos, i més cara de nen que d’adult.
Amb prou feines ha sortit de casa i el criden ja al CRIM a passar revisió.
Una manta, un cobert, un plat fondo, espardenyes i amb més por que cap altra cosa.
I entre abraços i riures nerviosos d’un salt puja a dalt d’aquell vell camió.
Un viatge entre pedres, dormint a pallisses, matant les hores amb desgana.
Ple de polls, mal vestit, mal format i sense arma esperant el moment de l’acció.
Un “xurrusco” de pa, un tros de carn en conserva i un glop d’aigua formen la dieta.
I amb la ment tot el dia posada amb aquells qui esperen amb ànsia el retorn.
Un xumet a la “motxilla” i una foto a prop del pit.
L’amulet a la butxaca i a lluitar contra el neguit.
Somnis soterrats entre metralla i crits d’auxili.
Joventut robada de la forma més cruel.
Somnis soterrats combatent tancs amb escopetes
Ho donaren tot pel bàndol de la llibertat
Avui seguim endavant, és el nostre llegat.
Que aquesta és la lluita que mai s’acaba. Segueix la batalla.
Els vostres anhels i eixa història que ens conten els paisatges
marquen les nostres passes...
Un xumet a la “motxilla”, i una foto a prop del pit
L’amulet a la butxaca i a lluitar contra el neguit
Somnis soterrats entre metralla i crits d’auxili
Joventut robada de la forma més cruel
Somnis soterrats combaten tancs amb escopetes
Ho donaren tot pel bàndol de la llibertat.
Somnis soterrats entre metralla i crits d’auxili
Joventut robada de la forma més cruel
Somnis soterrats combaten tancs amb escopetes
Ho donaren tot pel bàndol de la llibertat.
|
||||
8. |
L'udol
03:47
|
|||
De qui és aquell arbre? Qui marca el llenguatge? Qui mostra la imatge? Qui tanca el camí?
De qui és la terra? Qui marca l’agenda? Qui explica la guerra? Qui filtra el desig?
De qui són les aigües? Qui assigna equipatges? Qui mostra el paisatge? Qui cuida els perills?
De qui és l’aliment? Qui gradua la lent? Qui té el monopoli de l’acte violent?
Vaig nàixer a un món amb privilegis a mansalva
que sembren dol, fabriquen or.
He decidit trencar lligams amb la matança,
fer front a les contradiccions, escoltant l’udol...
De totes les bruixes, de tots els heretges, de les camperoles que el foc silencià.
Dels molts aquelarres que encenen la flama en l’obscuritat.
De qui és el rellotge? Qui compra les hores? Qui posa el seu rostre? Qui escull el perfil?
Qui traça fronteres? Qui doma les feres? Qui eternitza esperes? Qui estira dels fils?
De qui és la memòria? Qui conta la història? Qui explica la glòria? Qui escull els equips?
De qui són les armes? Qui promou batalles? Qui filtra les tanques? Qui diu què és bonic?
Vaig nàixer a un món amb privilegis a mansalva
que sembren dol, fabriquen or.
He decidit trencar lligams amb la matança,
fer front a les contradiccions, escoltant l’udol…
De totes les bruixes, de tots els heretges, de les camperoles que el foc silencià.
Dels molts aquelarres que encenen la flama en l’obscuritat.
Renunciar per combatre i tancar la ferida. Assenyalo el parany l’intento abandonar.
Renunciar per combatre i tancar la ferida. Mai més ser trepitjat. Mai més seré un gegant.
Dibuixant utopies aprenc a traçar senders horitzontals, on tothom té el cap alt.
Dibuixant utopies aprenc a abraçar els udols immortals, els udols més vitals.
|
||||
9. |
El cant de la vida
03:57
|
|||
Enmig de la misèria, vam trobar una nova família.
Vam estar-nos unides, rebels, erigides i fortes.
De la pols recollida, farem créixer una terra viva.
I de iaies a nétes, voldrem ser la tribu que entona:
Fem de la lluita, l’amor.
Fem de la vida, el tresor.
Fem de la lluita, l’amor.
Fem de la nostra il·lusió que ara s’escolte el cant de la vida.
Fem una bastida que ens acoste a un nou món.
Totes juntes superem els esglaons.
No hi ha lloc per a cap mena d’opressió.
Feminisme per a capgirar el món!
Trencarem les disfresses que ens encaixen en fals binarismes.
Farem fora l’herència que mata el desig i l’eufòria.
I que dansen els cossos sense draps ni cotilles que estrenyen.
I de iaies a nétes voldrem ser la tribu que entona:
Fem de la lluita, l’amor.
Fem de la vida, el tresor.
Fem de la lluita, l’amor.
Fem de la nostra il·lusió que ara s’escolte el cant de la vida.
Fem una bastida que ens acoste a un nou món.
Totes juntes superem els esglaons.
No hi ha lloc per a cap mena d’opressió.
Feminisme per a capgirar el món!
Una bastida que ens acoste a un nou món.
Totes juntes superem els esglaons.
Imprescindibles som des d’ara fins demà.
Escoltem-nos per poder-los fer callar!
Que ara el canvi ja no és tornar diners,
que de les llàgrimes naixen plantes i oceans,
que en les paraules hi habita tot el món
i és la vida el nostre horitzó.
Fem una bastida que ens acoste a un nou món.
Totes juntes superem els esglaons.
No hi ha lloc per a cap mena d’opressió.
Feminisme per a capgirar el món!
Una bastida que ens acoste a un nou món.
Totes juntes superem els esglaons.
Imprescindibles som des d’ara fins demà.
Escoltem-nos per poder-los fer callar!
|
||||
10. |
L'últim guany
03:41
|
|||
Partirem junts amb la idea de qui vol cercar el tresor:
una Terra que quan plora ompli d’aigua els rierols;
una vall on les muntanyes ens permeten contemplar
la utopia amb la certesa de que res ens barra el pas.
Fem camins que obren les portes de l’avui i el demà.
Que la mar s’expresse brava sense haver de lamentar.
Que el vent ens done una empenta, que el cel esdevingue ras.
Que l’udol trone al planeta, mai més sigue silenciat.
Camí de la victòria, ens vam tornar a aixecar
amb punys plens de fermesa i el record de l’últim guany.
Camí de la victòria, forgem els nous embats.
Lliçons de la memòria de qui ens va ensenyar a estimar.
Partirem junts amb la idea de qui vol cercar el tresor:
un món en què el lloc on neixes esdevé llar i bressol;
viles vives sense estores, llampants de diversitat,
on la plaça és cant de vida i el carrer és dansa tribal.
Fem camins que obren les portes de l’avui i el demà.
Que la mar s’expresse brava sense haver de lamentar.
Que el vent ens done una empenta, que el cel esdevingue ras.
Que l’udol trone al planeta, mai més sigue silenciat.
Camí de la victòria, ens vam tornar a aixecar
amb punys plens de fermesa i el record de l’últim guany.
Camí de la victòria, forgem els nous embats.
Lliçons de la memòria de qui ens va ensenyar a estimar.
|
Mascarats La Sénia, Spain
Mascarats, on música, festa i reivindicació s'agafen de la mà per fer un Món millor.
Streaming and Download help
If you like Mascarats, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp